Skip to content

Filosofia i ciència, la seva relació actual

2011/01/26


Un dels perills de la filosofia, entesa com a vehicle de pensament, és el de deixar-se emportar pels discurs de moda a la seva època. La bona praxi en filosofia rebat els arguments étics, morals construïts de forma poc satisfactòria, per exemple quan els estoics deien no tenir accés a la llibertat i només poder escollir el suicidi si no estaven d’acord amb el món, un altre filòsof els va recordar que aquesta elecció és una forma de llibertat.

És força més complicat trobar forats en arguments metafísics perquè estan construïts sobre idees que només són certes com a proposta de l’autor, per a Aristòtil la terra era el centre del univers, Plató creia en un món fora del nostre on residien les formes perfectes de tot allò que coneixem i Empedocles creia que parts de la seva toga estaven fetes amb foc.

Al món d'Empedocles, format per quatre elements, als pobles fronterissos els habitants d'aigualandia fan carn (peix?) a la brasa.

Els primers científics (Copérnic,Galileo, Kepler, Newton) no accepten la imposició d’arguments i opten pel mètode científic, on cada argument (teoria) s’ha de demostrar amb experiments. El primer gran èxit, gràcies als esforços de Kepler, és refutar el geocentrisme Aristotèlic. Mitjançant les proves que aporten els estudis de Kepler el heliocentrisme (els planetes giren en òrbita el·líptica al voltant del sol) es converteix en sistema vertader comprovat. Aquest és el primer exemple del científic com a arbitre o jutge, efectivament sentenciant a l’oblit segles de treballs d’observació d’astròlegs egipcis i grecs.

És interessant observar com Kepler reacciona quan ell, creient fervent, constata que no pot demostrar el moviment circular dels planetes (forma perfecta que encaixa en l’imaginari de la religió cristiana) i s’ha d’obligar a acceptar-ne la òrbita el·líptica: “Si els planetes són llocs imperfectes, perquè no deuen ser-ho les òrbites dels mateixos?”. Johannes Kepler. Mysterium cosmographicum (1596). Aquest intent de reconvertir sense destruir postulats metafísics, que fonamenten axiomes teològics, ens fa veure la qualitat de jutge del científic i com, actuant com a prova de veritat, la ciència és proveïdor de raó i pot ser alhora font de nous postulats per a la religió. Actualment la ciència ja no necessita recolzar-se en cap tradició (catolicisme, etc), és basa en ella mateixa fins al punt que alguns la consideren una religió moderna.

Kepler, interpretat per Charles Bronson.

Interconnexió entre Filosofia i ciència

Històricament les ciències venen de la filosofia, van ser els filòsofs els primers que es van fer les preguntes fonamentals sobre el món que ens envolta, fruït d’aquestes preguntes van sorgir disciplines particulars dedicades només a tractar temes concrets, a les que fan servir el mètode científic les anomenem ciències.

El mètode científic consisteix en provar una teoria amb experiments que confirmin la seva veracitat. És important observar que aquest mètode, i les ciències per extensió, només pot parlar del particular, d’allò que es pot provar pel mètode científic.

Donat aquest caràcter local dels resultats científics s’entreveu una dependència de la filosofia, la ciència necessita mirar cap a qui estudia el general (la filosofia) per a obtenir teories que passar pel mètode científic. Un altre conseqüència de tenir bases filosòfiques és que les ciències fan servir termes filosòfics per a referir-se al món, per exemple quan Newton diu que la “velocitat” es igual a “espai” entre “temps” o que la “matèria” es igual a “densitat” per “volum” (“espai”) no defuig la implicació que està fent ciència (teories científiques) utilitzant conceptes filosòfics. Matèria, espai, velocitat són tots termes que per definir-se necessiten de la filosofia.

La falsa hegemonia del pensament científic en l’actualitat

Tot i necessitar del pensament filosòfic per a proveir part del seu llenguatge i els seus fonaments ideològics (el que s’ha de dedicar a buscar) la ciència actual busca l’autoafirmació, molts dels descobriments científics creen resultats tangibles i útils, la forma Platònica de cotxe no pot portar-nos de vacances, però el cotxe imperfecte que la ciència ha aconseguit crear si.

Les teories filosòfiques que estan en consonància amb el pensament científic són properes en el temps i en l’espai. Són relativament modernes i és molt més fàcil trobar persones que pensin sobre el món seguint els postulats falsacionistes de Karl Popper que trobar exemples de filosofies més metafísiques sent defensades pel comú de la societat. Fins i tot els pensaments panteistes d’aquells que són creients, reconeixen necessitar la ciència, i les seves creences són matitzades per ella.

La il·lusió és que, aplicant la força dels ordinadors a la realitat, en podrem extreure la causalitat primera, sense necessitat de que la filosofia ens en faci un dibuix abstracte. Dissortadament aquests intents de moment només han servit per a convèncer del poc que sabem del món, car, el saber aportat per l’experiment és molt concret i aporta molt poca informació si el comparem amb el gran problema que s’està provant de resoldre.

Aquesta desil·lusió envers els resultats, lluny de minvar la importància de la ciència, augmenta els esforços de l’home en aquesta direcció. Si a cada teoria li surt un problema, si les conclusions científiques ja no són veritats comprovades sinó veritats posades constantment en dubte pels nous descobriments, la solució és redoblar els esforços: “La lluita constant cap a una ciència universal sucumbeix de forma inevitable a la mera lluita constant(…) [L]a ciència és posada en evidència com a mera retòrica. (…) [L]a teoria decau en interpretació”STANLEY ROSEN, Hermeneutics as Politics (1992).

Si cerqueu a Google "Stanley Rosen" y hermeneutics, surto jo, l'internet una manera increiblement específica de fer-te conegut.

La ciència decau en interpretació però manté la seva hegemonia perquè es proposa un futur en el que s’arribarà a la desitjada epifania de la realitat. S’ha tancat el cercle, vam fugir de la filosofia cercant una explicació amb proves, però la ciència moderna és una metafísica que construeix cotxes. No només no hem deixat de fer grans dibuixos sinó que ara els volem realitzats amb grans mitjans, volem una representació abstracte de la realitat que aguanti inspeccions amb la lent d’augment. És segueix complint allò de que la por de no conèixer del món ens llença a la cerca d’explicacions, el moment actual necessita de metafísiques complicades que ens mantinguin ocupats. Boeci ja ho sàvia, la filosofia és sobretot consolació.

Anuncis
One Comment leave one →
  1. 2011/01/26 12:46

    Les relacions entre filosofia i ciència han estat una mena de matrimoni amb altibaixos. Avui en dia la ciència s’ha endut el prestigi i, en canvi, el filòsof es vist com un gurú de les paraules, un sofista més. Hawking deia al primer capítol del seu llibre, El gran disseny, que la filosofia ha mort. Aquest plantejament, diguem-ne neopositivista és el que, ens agradi o no, impera. El discurs científic ha prosperat per pur utilitarisme i fora d’ella només hi ha tenebres. Les humanitats són menystingudes i les ciències socials estan fent un esforç per tornar-se empíricament comprovables.
    Però més enllà de la dictadura cièntífica hi ha vida: l’art, la literatura, la reflexió metacientífica… Ciència sí però sense prepotència y amb esperit crític perquè, entre altres coses, mai he trobat un sol mètode científic que no tingui un origen filosòfic.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: