Skip to content

Perquè són tan fàcils de fer els acudits racistes?

2010/11/24
"Loca academía de policía 2", una obra mestre

Normalment escric en català les entrades d’escacs i en castellà les entrades filosòfiques, ara m’ha donat per canviar d’idioma, penso que anirà be com a experiment, així puc veure com funcionen les entrades segons l’idioma.

També ho faig perquè en castellà no hagues pogut estar-me d’escriure “¿Qué es el racismo? El racismo no es un manosjo des uvass…”

 

L'acudit era massa bo per a deixar-lo escapar.

 

Abans no comencem…

En aquest article en concret parlaré des d’una perspectiva personal, de fet començaré amb una història real que em va passar a mi. Soc de l’opinió que d’aquest tema no és pot parlar més que de dins cap a fora, perquè cadascú té una concepció distinta del que significa ser racista.

Heu vist la quantitat de persones que diuen allò de, “jo no soc racista però (seguit d’un discurs intolerant)” ? Això és perquè a ningú no li agrada ser el dolent de la pel·lícula. Com deia Kant tots sabem el que és bo, però no sempre escollim fer el bé.

Un aclariment, considero que totes les persones són iguals en drets i responsabilitats i mereixen el mateix respecte sense tenir en conta sexe, procedència, raça, etc.

Un producte de no ser racista i d’haver estat treballant i vivint (visc ara mateix) en entorns multiculturals és que no sento la més mínima necessitat de “compensar” quan dic que una persona fa les coses malament i resulta que és d’un altre color de pell.

“Once upon a time in Germany”

El meu primer viatge a Alemanya ( i primer en avió ) no es pot dir que fos un éxit: vaig descobrir que em fa pànic volar, em vaig barallar amb la família que ens acollia i per postres em vaig engreixar tres quilos en una setmana (per postres! Ho agafeu?), i més coses que em callaré perquè n’hi ha per una entrada sencera.

A Alemanya doncs, vaig conèixer a l’Hugus, un noi turc que hi havia viscut pràcticament tota la seva vida. No li anaven malament les coses, tenia un restaurant i una tenda de queviures, el seu únic problema era que treballava tant que li donaven forts atacs d’estrès.

Era una mica estirat aquest Hugus, seriós i poc de la broma (un subproducte de l’estrès, segurament ) per això em va sobtar més quan un dia, mirant-me, es va tapar el nas amb la mà esquerra al mateix temps que amb el braç dret feia com un aleteig i em va dir:

Hugus- Què soc?.

Felipao- Ni idea.

Hugus- Un voltor sobrevolant Turquia!

Ja he explicat que la majoria dels acudits no és poden filtrar, per això quan t’expliquen un acudit racista és una mica com una traició, com si t’estiguessin obligant a fer una cosa amb la que no estàs d’acord.

Clar, en aquest cas l’acudit racista (o paísista?) l’explicava una “part interessada”, jo estava perdonat d’entrada si hagués rigut, és més, aquesta era la primera vegada que aquest xicot provava de fer broma amb mi, és suposava que havia de riure?

M’imagino que si, però, jo ja estava cansat de tota la “Germania” en general (només anys després, en un viatge a Berlín, vaig comprovar que poden ser agradables), l’acudit era molt dolent (segur que l’heu hagut de rellegir per a trobar-li la gràcia) i a més l’estava explicant algú al límit de la seves forces mentals (pel cansament de treballar tant), alguna vegada us ha provat d’explicar un acudit algú que ha d’anar urgentment al lavabo?, era una mica semblant.

"Loca academía de policía 2", una obra mestre

En definitiva, no vaig riure i això va donar peu a que me’l tornés a explicar i després a que em recités el repertori sencer d’acudits, tots de la mateixa mena i interpretats amb aquest posat entre enfadat, nerviós i confús. Sempre els acabava amb la muletilla “Ich türkisch” (soc turc).

Com va passar que, de sobte, una persona que acabava de coneixer, engega la màquina d’explicar acudits en contra pròpia? Doncs l’Hugus era el millor amic del xicot de la meva germana per aquells temps, la relació amb el Martin, que així es deia, mai no va ser gaire bona però, en arribar al seu terreny, es va tornar pitjor que mai. És per això que penso que va voler ajudar a calmar els ànims.

L’Hugus i jo ens comunicàvem com podíem en una barreja d’alemany, anglès i castellà, per això a l’únic humor que teniem accés, l’únic que podíem compartir, és el que anomeno “humor de primera logicitat”.

Aquesta és una mena d’humor que viu de l’estructura de les frases, la primera part crea interès i la segona resol amb un gir. Són exemples els acudits del tipus “S’aixecà el teló…” i “Pregunta / resposta” (com el de l’Hugus), però també qualsevol que en comparteixi l’estructura. Normalment no fa gaire gràcia però no es pot filtrar, si no estàs preparat et canvia el rictus facial a un mig somriure. D’aquest tipus d’humor es nodreix l’humor de la diferència (racisme, masclisme, etc.) i per això mai no farà gaire gràcia però sempre tindrà arribada i és molt fàcil de fer.

No podríem fer acudits racistes amb un altre tipus d’humor si volguéssim? Rotundament no, perquè el tema en si mateix no és graciós. El que pot arribar a ser graciós és parlar de com les persones vivim el racisme i per això si es pot emprar humor més el·laborat, el que passa es que llavors el producte resultant porta molt d’autocrítica i és el contrari al racisme. Un exemple de Monty Python (subtitulat en castellà):

Anuncis
No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: